La mansana de la discòrdia. El podium de Barcelona

Castellano

Català

Tabla de contenidos

¿Mansana d’edificis? El seu orígen

El creador d’aquesta paraula i concepte es el català Ildefons Cerdà (creador també de diverses paraules prèviament inexistents en el camp de l’urbanisme), pero curiosament la paraula mansana no ve de manzana (com es diu en castellà), etimològicament mansana ve de «mans» (manso en castellà) donat que cada una agrupa habitatges on cada mansana a de ser un ‘santuari’ de pau i tranquil·litat pels seu convivents en contraposició al sorollòs i enrenou dels carrers.

Mansana de la discordia — Postal de la mansana de la discordia. veiem 2 canvis respecte a avui en dia.

Curiosamente, los técnicos de la lengua catalana se empeñan en traducir «manzana» como «illa» (isla en castellano) cuando podrían mantener el original «mansana» de su local creador. (Término que mantendremos aquí, bajo el amparo del magnífico Lluís Permanyer, autoridad suprema en estos asuntos).

És curiós però els técnics de la llengua catalana s’obstienen a traduir «manzana» com a «illa» quan podrien mantenir l’original «mansana del local creador. (Terme que mantindrem aquí, sota l’empara del magnífic Lluís Permanyer, autoritat suprema en aquests assumptes).

🍎🍎

La Poma de la Discordia, en la mitología grega, fou una poma dorada que portà la dehesa Eris al casament de Peleo y Tetis, dedicada «per a la més bella» («kalliste» en grec), doncs aquesta mateixa inscripció portava tallada. D’aquesta manera detonà la disputa entre les més belles deesses que ambicionaven la poma dorada, Hera, Atenea i Afrodita, desencadenant la guerra de Troia.

Així que obviant les disputes, las nostra mansana de la discòrdia el que desata és la màxima expressió unida de l’arquitectura catalana en una sola mansana de Barcelona, o al menys, en una de les quatre cares.

🍫Casa Amatller, de Puig i Cadafalch🍫

Si nos ponemos cronológicos, la primera obra del cuadradito de oro, fue la del chocolatero Antoni Amatller i Costa, que en 1898 quiso remodelar una vieja vivienda que tenia comprada.

Si ens posem cronològics, la primera obra del quadrat d’or, va ser la del xocolater Antoni Amatller i Costa, que al 1898 va voler remodelar un vell habitatge que tenia comprada.

L’encarrec com bé sabem se’l va fer al encara no president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch. I encara que el modernisme es caracteritza per les corbes i la sinuositat de les formes, en aquesta obra predomina la part superior de la façana amb l’esglaonat, que no és menys transgressor, ja que no és un estil es veiés en tot el mediterrani, sino que recorda més als països nórdics.

Esglaonat de la part superior de la façana

Más allá de la forma, se consiguen unos colores vivos gracias a la cerámica vitrificada valenciana ornamentado, (ahora sí), con elementos y detalles que nos recuerdan al más puro modernismo ortodoxo (válgase la ironía).

Més enllà de la forma, es consegueixen unos colors vius gràcies a la ceràmica vitrificada valenciana ornamentada, (ara si), amb elements i detalls que ens recorden al més pur estil modernista més ortodox (valga la ironía).

Xocolates Amatller, que permití a l’amo construir aquesta obra mestra, va ser una empresa xocolatera que neix al 1797 i que durà fins la década de 1960, no obstant això, en la planta baixa de l’edifici es poden adquirir caixetes de xocolata amb els mítics ‘cromos’ que s’incloïen amb les xocolatines a época, també del estil modernista dels artistes Apel·les Mestres o Pellicer.

Pere Falqués també col·laborà a la façana de la Casa Amatller.

🏛️Casa Mulleras, d’Enric Sagnier i Villavechia🏛️

El mateix any 1898 s’encarregà per part de Ramón Mulleras la reforma de casa seva a Enric Sagnir i Villavecchia, qui malgrat de ser menys reconegut avui en dia que els seus companys de mansana, te l’honor de ser l’arquitecte més prolífic de l’Eixample. La casa Ramon Mulleras es va completar al 1906 i dista fortament del transgressor modernisme veí, amb formes més neoclàssiques i elements més formals.

🦁Casa Lleó Morera de Doménech i Montaner🦁

L’edifici cantoner junt amb el carrer de Consell de Cent, és un cúmul d’art en tot ell. Reforma solicitada per Francesc Morera a l’arquitecte Lluís Doménec i Montaner.

Aquest cúmul d’art es deu, per una banda, a la propia direcció de Doménech i Montaner, i també a tots els artesans i artistes que interveniren degut a la quantitat d’ornamentació de l’edifici, entre mosaics, escultures, elements forjats i demés treballs d’ebenisteria.

Hem de mencionar, que aquest edifici, a diferencia dels seus veins discordants, ha sofert diferencies al llarg del temps, algunes de les quals s’han anat recuperant. El que més impacta són els canvis als baixos on es troba la botiga de Loewe; i també la segona foto ens mostra una cúpula al pati interior que a dia d’avui sembla haver estat amputada en algún moment.

Ninfes y finestrals perduts tras l’apertura de la botiga als baixos.

Manzana de la discordia — Imagen con la Mansana de la Discordia al completo. Sorprende la ausencia de la casa Batlló.

🐉Casa Batlló, d’Antoni Gaudí🐉

Josep Batlló i Casanovas, home de negocis en el sector textil (Reig, Batlló i Companyia) encarregà a Antoni Gaudí i Cornet la reforma de l’edifici (que veiem a la fot anterior) a l’any 1904.

L’edifici era de Emili Sala i Cortés, mateix arquitecte de l’edifici del costat oposat a la casa Amatller. La proposta inicial va ser la de tirar l’edifici i fer-lo de nou, però Gaudí va convencer a Josep Batlle de fer una remodelació a l’edifici existent.

A Gaudí se li presentava el repte d’encaixar l’edifici entre una obra transgressora com la de Puig i Cadafalch, i l’eclectic edifici de Sala i Cortés. Va ser, de fet, arrel d’aquest fet, durant la construcció de la part superior que l’arquitecte te una de les frases més èpiques a nivell humà i a la vegada desconeguda:

No farem el que pensava per no desmillorar el que hi ha al costat, del que gaudirem també nosaltres. Aquí una torre, i allá una tribuna…
Antoni Gaudí i Cornet

Pel que finalment, va preferir la sinuosa forma que apreciem de la teulada, donant-se certa simetria amb la Casa Amatller i a la vegada generant la transició de una façana a l’altra mitjançant un aparent drac. Increïble

I és que estant la resta de la mansana construïda amb la cúspide de la arquitectura propia barcelonesa allà mateix, el combat d’egos hagués estat la reacció més que evident (valgui la redundància del mite de la Mansana de la Discòrdia), per la que tenir la visió, tan poc comú a la historia de l’home, de veure, apreciar, i també col·laborar amb l’obra veïna i així gaudir de la conjunció del edificis, deixant ben clar i amb poques paraules que el costat humà de Gaudí estava al mateix nivell desmesurat de la seva faceta artística que tant coneixem.

🖖🏼Casa Bonet, de Marcel·lià Coquillat i Llofriu🖖🏼

La més desconeguda, a l’igual que l’autor, es troba al centre la Casa Josefina Bonet per posar pau entre les ansioses figures, és la humil façana que fa que tota la Mansana no es converteixi en una festa gitana, pacificant així les vistes i concentrant les màximes expressions d’art entre els extrems.

La façana es regeix per un concís classicisme d’una reforma que es va fer al 1915, on potser el que més resalta son els finestrals de les galeries de la primera i segona planta. El coronament, també diferent de les fotografíes antigues, aporta un extra de classicisme que es contraposa als acabats modernistes dels veïns.