Massa se’n parla avui dia de l’espoli de les obres del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, de la ‘franja de ponent’ o ‘Aragó orienta’ (o com el vulgueu dir, que tant fa). Per suposat no entraré a fer valoracions sobe qué és el que s’ha de fer o no amb aquestes obres donat que ja ha quedat clar que hi ha molts matisos de grisos a les entranyes d’aquest tema i que ni tot és blanc o negre, clar u obscur; i que cada obra te la seva historieta ‘pròpia’. Dit això, a l’estadi polític en canvi, si deixaria caure el pes de la crítica, doncs s’havia d’haver arribat a un acord per satisfer mínimament a ambdues parts, assumint els actes comesos a cada banda (per a bé o malament), en pro d’un projecte comú. Però com això és algo impensable, aquest tema s’ha tornat en l’estendard de la més baixa mena política, llançada com ossos a la societat per que s’esbudelli entre si. Sense obtenir solucions reals al llarg dels anys, barrejant novament la política amb la justícia, la cultura i l’art.
No es parlarà de cap d’aquestes obres en els següents articles, ni de cap que es trobi precisament ‘a prop’. Concretament se’n parlarà d’obres d’art que es troben a milers de kilòmetres del seu origen, però que no tenen la atenció mediàtica ni dels mitjans de comunicació, ni dels partits polítics, amb l’interès de recuperar, o al menys difondre (‘a bombo y platillo’) aquest patrimoni, i que curiosament gran part es trobava també a la zona fronteriza entre Aragó i Catalunya. En aquest primer article atacarem el patrimoni perdut corresponent als Comtes d’Urgell.
Ermengol VII
1120-1184 · Pertanyia a la primera dinastia del Casal d’Urgell, i va ser conegut com «el de València», va passar la major part de la seva vida amb Ferran II de Lleó, de qui va ser majordom. I encara que a la Gesta Comitatum Barcelonensis sen’s diu que va morir al 1184 prop de València, una veu experta com la de Antonio Ubieto considera probable que en realitat es referia a Valencia de Alcántara, a Cáceres.
Ubicació original: Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Lleida).
Ubicació actual: Metropolitan Museum of Art de Nova York (USA).
Fou el fundador del monestir de Bellpuig de les Avellanes (Lleida), on foren enterrats i escollit panteó dels Comtes d’Urgell. Els elements del seu monument agrupa diferents estils, el que indica que podía estar destinat a diverses tombes. Encaixaria també amb les investigacions que es van fer a 1995 en les que es van confirmar que, encara que tradicionalment s’atribuïa el sepulcre a Ermengol VII, en realitat era de Ermengol X.
Ermengol IX 
???? – 1243 · S’atribueix aquest sepulcre a Ermengol IX, únic Comte d’Urgell que va morir infant. Al menys des del segle XIX la efígie es trobava a la iglesia de Santa Maria de Castelló de Farfanya (Lleida). Es desconeix si anteriorment es trobava al monestir de Bellpuig de les Avellanes.
Ubicació original: Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Lleida). Ubicació actual: Metropolitan Museum of Art de Nova York (USA).
Fou fill del primer Comte de la segona dinastia, els Comtes d’Urgell-Cabrera, però morí el mateix any que el seu pare Ponç IV de Cabrera i Urgell, sent el sucesor el germà de Ermengol IX, Àlvar I.
Álvar I Rodrigo de Cabrera i la seva muller Cecília de Foix
1239 – 1268 · Àlvar, qui heretà el comtat del seu germà al morir el mateix any que el seu pare, havia nascut a Burgos sota el nom de Rodrigo.
Ubicació original: Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Lleida). Ubicació actual: Metropolitan Museum of Art de Nova York (USA).
Tenia 4 anys quan heretà el comtat, i no va ser fins tenir 14 que va marxar de Burgos cap a Urgell, on es canviaria el nom de Rodrigo a Àlvar. En aquell mateix any, Jaume I el Conqueridor l’obligà a casar-se amb Constança de Montcada, però a Àlvar no li agradava, i al 1256 es tornà a casar amb Cecília de Foix. Aquest fet apaivagà una disputa territorial entre les families d’Urgell i de Foix, però per altra banda, aquest doble matrimoni va generar enfrontaments amb el Comte de Barcelona, obligant a exiliar-se a Foix un any abans de morir a la edat de 28 anys al 1268.
Ermengol X
1262 – 1314 · Fill d’Àlvar I i la seva segona muller, Cecília de Foix. Ermengol X va heretar el comtat a la edat de 14 anys, i aliat amb els Foix, va encarar-se al Rei Pere II el Gran, i encara que fos derrotat en el setge de Balaguer (1278), Ermengol X va ser restituït com a Comte d’Urgell, i es convertí en un inexorable company de Pere II, acompanyant-li en la expansió de la Corona a Sicilia o a Àfrica. Va mantenir la seva fidelitat també al seu fill Alfons II el Franc, i al fill d’aquest, Jaume II el Just.
Ubicació original: Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Lleida). Ubicació actual: Metropolitan Museum of Art de Nova York (USA).
Ermengol X va ser l’últim Comte de la segona dinastia d’Urgell (Cabrera-Urgell), al morir sense descendencia directa a Camporrells a 1314, on s’havia retirat en busca d’aire sa i on les aigües tenien fama de medicinals, donat a una malatia pulmonar que patia al igual que el seu pare. Va deixar com heredera dels seus comtats a la seva bes-neboda Teresa d’Entença, que donaria pas a la tercera dinastia, Urgell-Aragó.
Va tenir un paper relevant pel monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, on va ser enterrat, doncs al 1303 va ver una ampliació, convertint-la d’església romànica a gótica.
Es reconeix la seva tomba pel seu desig d’enterrar-se a la capella del monestir amb cota de malla i armadura de plaques, encara que curiosament al 1282, Ermengol X s’havia promès a ell mateix enterrar-se a Poblet, inclòs desautoritzant-se a canviar d’opinió en el futur (tal i com finalment va ser).
Troba la teva samarreta amb història
Condado de Urgel 6
4 Barras 1
Línea Aragón 22
Les tombes de los Comtes d’ Urgell
Els Comtes d’Urgell formen part d’un important tros de la historia de Catalunya i Aragó. Neix el comtat (al igual que la resta) durant l’imperi Carolingi, i mantindran la seva fidelitat al Comte de Barcelona fins la seva desaparició al 1414, a la Revolta del Comte d’Urgell, amb la que Jaume II d’Urgell intentà fer-se amb el tron de la Corona després de que Ferrán I d’Antequera ja havia estat elegit Rei en el Compromís de Casp (1412).
El principal panteó familiar es troba (o es trobava) al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Lleida) i al llarg de la història ha sofert 3 episodis que ben poc han ajudat: La Guerra de Successió (1700-1714), la Guerra de la Independència (1808-18014) i per últim, la desamortització de Mendizábal (1837). A principis del segle XX els sepulcres van ser adquirits per un banquer de Lleida, i seguiren canviant d’amos, fins arribar a mans americanes, on es troben exposats avui, al Metropolitan Museum of art de Nova York
