Una vall amb idioma propi, aïllada als Pirineus, amb toponimia basca, més a prop de França que d’España, forma part de Catalunya i ha estat també aragonesa ¿Qué !#»~ li passa a la Val d’Aran?
Comencem pel seu nom, no menys curiós, doncs era Val d’Aran (en occità o aranés), la Vall d’Arán (en català) i el Valle de Arán (en castellà), és un pleonasme, ja que el terme Aran, que no ve de cap d’aquestes tres llengües esmentades (ni tan sols del llatí), sino de l’euskera i el seu significat és vall (haran). De manera que el que estem dient és, redundantment, Vall de Vall.
La toponimia basca (Besiberri, Esterri d’Àneu, Bossost, Isil,…) és constant al territori, i és que l’euskera es va parlar en els lleidatans pobles pirinencs fins al segle XII-XIII.
Tabla de contenidos
⛰Els seus inicis⛰
La Val d’Aran sempre es trobarà sota el radi del paraigües de la Corona d’Aragò, no obstant, donada la ubicació, es veurà influida legislativament pels seus tres veïns confrontants al llarg de la seva història.
Per primera vegada es te constancia de la vall, al morir Pere I d’Aragó en aquestes terres al 1104 (recordem que Pere I és rei d’Aragó previa a la unió amb Catalunya). I es que es tenen registres de que el seu fill Alfons I el Batallador va actuar com al rei al Arán, però durant els segles XII i XIII la sobirania d’aquestes terres s’alternà entre els comtes de Bigorra, els de Cominges o els reis d’Aragó.
Per donar una breu orientació, els Comtes de Cominges, els de Bigorra o els de Foix, eren comtes que governaven sobre els territoris fronterers al sur de França. Actuaven amb (quasi) plena sobirania, generalment fidels als seus veïns del sud, reis d’Aragó i Comtes de Barcelona, durant l’edat mitjana, encara que sense deixar de jugar mai a ‘la puta i la ramoneta’ entre la corona francesa i la aragonesa, el provocava la obligació de que en ocasions s’hagués de presentar l’exercit catalanoaragonès pel territori per tal de sofocar rebel·lions o desacatament de vassallatje.
👑 Amb la Corona d’Aragó 👑
Arribant a 1175, ja tenim un ferme document, el Tractat d’Emperança en el que els aranesos s’oferien a l’empar d’Alfons II el Cast (primer Rei d’Aragó i també Comte de Barcelona) a canvi d’un tribut anual, el Galin Reiau. [Es discuteix la data d’aquest tractat entre 1175 o 1130]
Aquest empar arribaria a la fi al 1201, any en el que el fill d’Alfons, Pere II el Catòlic, renuncia a la vall en favor del Comte de Cominges per tal de que es divorci de la seva muller (Maria de Montpellier) per que es casi amb ell, de qui naixeria ni més ni menys que l’aclamat Jaume I el Conqueridor. I en qualsevol cas, amb aquest acte, Pere II reafirmava el vassallatge del comte de Cominges.
1258 – Jaume I enforteix la seva sobirania a la Vall amb el Tractat de Corbeil (en el que el Rei de França renuncia a les seves pretensions sobre els Comtats Catalans, i en contra partida, el Rei d’Aragó i Comte de Barcelona, renunciava a gran part dels territoris que queden al nord dels Pirineus en els que també podria reclamar possibles drets sobirans. 7 anys més tard, la Val d’Aran s’inclouria la Junta de Ribagorça (sota els furs d’Aragó)
Amb el Tractat de Corbeil s’enforteix la frontera entre la Corona d’Aragó i la de França, podem intuir que el vincle de l’Aran, ja sigui amb Aragó o Catalunya, ja era fort, donat que des del punt de vista geogràfic, la Val d’Aran podria correspondre perfectament al territori francès. Situació que es repetiria posteriorment en el Tractat del Pirineus
Vure tota la colecció del disseny Val d’Aran1283 – Quan Pere III el Gran, fill de Jaume I, es trobava a Sicilia campan amb els dessarrapats Almogàvers sota Roger de Llúria donant un repàs brutal a la elitista i omnipotent cavalleria francesa, la Vall va ser victima de conquesta per la rabieta de Felip IV de França.
1298 – Torna el territori a l’aura aragonesa, i és al 1313 quan Jaume II el Just els concedí institucions pròpies amb un conjunt de privilegis forals propis: Era Querimònia.
Era Querimònia va ser un vertader estatut de privilegis amb els que Jaume II enfortia el seu vincle amb la Vall. I és que a més a més, donada la situació geogràfica en la que quasi la mitad de l’any quedaven els accessos tallats per la neu, mancava de sentit no afavorir una gestió autónoma en favor de la fidelitat reial.
Aquest privilegi va ser inclòs confirmat per Isabel II (1846)
Els successors reis, Alfons IV el Benigne, Pere IV el Ceremoniós o ‘del punyalet’ i Joan I el Caçador, respectaren i renovaren els drets aranesos, siguent durant el regnat d’aquest últim, Joan I, que es stiuà l’Aran dintre de l’àmbit del Principat de Catalunya (Corts de Montsó, 1389). Finalment serà tras la mort del seu germà, el rei Martí l’Humà, últim descendent del Casal de Barcelona i d’Aragó, que la Generalitat emitirà un decret en el que s’annexionava la Vall d’Arán a l’espai politic del Pallars (1411) i en el que el Síndic d’Aran oferia la unió «lliure i pactada» entre Catalunya i Aran.
En aquest plaç de temps van haver-hi diferents intents francesos de conquesta, començant per la invasió de Lluís d’Anjou (1390) que foren repel·lits pels aranesos, liderats per Arnau de Cevelló i Ramón de Bages. I nous intents fallits foren els del Comte de Foix (1396) i de Carles IV de França (1410) aprofitant la mort de Martí I.
1470 – Desprès li tocaría al príncep Ferran defensar aquestes terres, que caigueren en mans de mercenaris i bandolers, doncs els consuls Cabdet, Ramonet i Maixicot assumirien els controls dels accessos i no serien vençuts fins 1477 i pacificat el territori fins 1491 pel mateix Ferran, ja nomenat rei Ferran II el Católic.
❌Auge hispànic: Els Austria❌
La era del poderós i catòlic Imperi sota la dinastia dels Austria deixà en dubtosa posició a la Vall, doncs recordem que el major rival de la dinastia era França, i la lluita fronterera amb els hugonots (protestants francesos) foren constants, arribant a Salardú al 1579
Al següent segle tenim la Guerra dels Segadors, en la que l’Aran s’oposà a la entrada dels francesos (quan la Generalitat havia ofert fidelitat a Lluís XIII de França, I de Catalunya). El control es va anar alternant entre les tropes castellanes i les catalanes, però les constitucions araneses van ser sempre respectades. El desenllaç de la guerra culminà amb el Tractat dels Pirineus (1659), i es repeteix una situació similar al Tractat de Corbeil comentat. En aquest tractat es marcava la frontera entre França i Espanya (entregant tota la Catalunya al nord del Pirineus definitivament a França), quedant-se l’Aran dintre del Principat encara que geogràficament quedi molt més favorable del costat francés, però deixa clar que la falta de raons no va convencer ni al mateix Pèire de Marca (principalment favorable a Lluís XIV) per incloure el territori darrera la frontera francesa.
⚜ Un regne únic: Els Borbons ⚜
El segle XVIII comença calent per tota la peninsula amb la Guerra de Successió (1700-1714), i novament a l’Aran l’agafarà al mig del conflicte, doncs el pretendent Borbó (i el seu exercit) era de la veiníssima França. Generalment, la posició de la Vall, al igual que la resta de la Corona d’Aragó, va quedar del costat austracista (pretendent Carles III d’Austria), no obstant, va haver-hi personalitats rellevants que es mantenien felipistes, com el Baró de Lés, governador de l’Aran, que va ser executat pels austracistes. I més tard, el seu fill Gaspar de Lés serà el nou governador desprès de la victoria de Felip V, i pel que es diu, va imposar un govern despòtic.
Acabada la guerra no arribaria la pau per la Vall, doncs per que la resta de potencies reconeguessin a Felip V com a Rei d’España, se l’imposaven múltiples condicions que Felip no tolerava, activant diverses campanyes militars al mediterrani. Així que la resposta de França (ja no com aliada) era invadir la Vall, i a sobre, empresonaren al governador Gaspar de Lés, fill del Baró de Lés executat per afrancesat.
Finalment arribaria l’acord de pau amb el Tractat de Madrid (1721) i els francesos s’hauran de retirar. Felip V restaurarà a més a més les constitucions araneses.
Arribada de Napoleó
Continuarà…