Com bé sabem, Barcelona te una llarguíssima història plena de tot el ventall de colors possibles. La paleta Pantone queda curta en front la quantitat de vicissituds que ha vist aquesta ciutat. I per presentar aquest article hem d’anar a 1714, any en el que finalitza la Guerra de Successió, la flor de lis (dels Borbó) s’instal·la al tro peninsular i ‘s’apliquen els Decrets de Nova Planta als antics estats de la Corona d’Aragó.
Aquests decrets donen per fer un nou article sencer, però en aquest cas només ens caldrà un fet: Es declara la ciutat de Barcelona com plaça militar, i s’impedeix la construcció fora muralles (de l’actual Ciutat Vella), i a més a més s’instal·la una ciutadella on avui es troba el parc amb el mateix nom. Va passant tot el segle XVIII i la ciutat aumenta població però no superficie, de manera que la densitat de la ciutat comença a desbordar. Els barcelonins comencen inclòs a adoptar tècniques de construcció per guanyar espai a la ‘via pública’, com per exemple els petits ponts entre carrers o les façanes reculades com es mostra a la següent fotografia del Carrer de les Caputxes.
Arribem doncs a 1841 i l’ajuntament, ja fins als santissims colors, proclama un concurs per promoure la urbanització de tot l’exterior de Barcelona ‘més enllà de les muralles’. El projecte guanyador serà el de «Abajo las Murallas» del humanista e higienista Pere Felip Monlau.
Tabla de contenidos
Mans a la obra
Entrem ara al 1859, en el que Cerdà, per ordre del Ministeri, ja estava maquinant el seu projecte. Va ser aleshores que l’Ajuntament organitzà un concurs de projectes per la urbanització del nou Eixample.
En aquell temps, els aspectes urbanístics eren competencia de la arquitectura, així que diversos arquitectes començaren a preparar els seus projectes, tenint els Boulevards de París, o les grans Avingudes de Chicago com a referencia del més alt escenari de bellesa urbana, amb bonics carrers que creuen en diagonal (Vegeu l’edifici Flatiron de Nova York).
No obstant tot el que s’ha exposat, com bé ens ha dit la història, es va acabar implantant la (meravellosa) obra d’un no-arquitecte, donat que Ildefons Cerdà era enginyer de camins. Un fet impensable per a l’época, donat la ja explicada atribució de l’urbanisme al camp de l’arquitectura, especialment a Barcelona ja que els arquitectes catalans estaven ben assentats tant a la burguesía com a la política local.
La imposició del Pla Cerdà va venir imposat desde Madrid, fet que causaria més irritació al dit ‘lobby arquitecte-politic’, i tot i la divergencia habitual entre governs estatal i autonomic, s’ha de dir que l’encert aquí és indiscutible.
Deixem ja de parlar del victoriós (i summament infravalorat Cerdà), i exposem aquí les alternatives guanyadores que s’hagessin instaurat de no arribar la ordre Reial d’imposar l’Eixample que avui coneixem.
El projecte guanyador: Antoni Rovira
El planol, com es pot apreciar, és d’un estil radial (¿París com a referencia?) amb el centre en la propia ciutat (vella) i encarant-se a cadascun de les poblacions veines avui absorbides (Sarrià, Gràcia, Poblenou). El projecte a més a més és molt més petit que el de Cerdà, doncs podeu agafar com a referencia el nucli de Gràcia, i es veu com el nou pla ni tan sols arribava a ell. Es preveien uns carrers de 10 m d’ample, vies rapides de 12 m, i es tenia en compte construir mansanes a les 4 cares amb pati interior. Capacitada per 280.000 habitants.
Encara que és cert que el projecte resol la unió de la ciutat amb els nuclis urbans contigus, a nivell sociològic, l’entramat radial acaba generant una separació de classes completament heterogénea, en el que (com és habitual) la clase burguesa s’hagués instal·lat al centre quedant inaccessible pel proletariat. (Si tenim en ment l’homogeni entramat de Cerdà, veurem com li dona solució definitiva a aquest aspecte)
El traçat d’una ciutat és més obra del temps que del arquitecte
Lema de Rovira i Trias
2n Finalista: Miquel Garriga i Roca
El projecte de Garriga i Roca era conegut com «el de quatrerons», posava també els carrers de 10 metres i les vies ràpides de 20 metres (cada 600). Les mansanes eren de construcció complerta i sense patis centrals, preveient una capacitat de 108.000 habitants. El seu projecte no era il·limitat (tal i com es demanava) ja que només va ubicar la seva ‘ciutat’ entre la antiga Barcelona i Gràcia. I si al projecte anterior ja identificavem el problema socioeconomic que generava el disseny radial, Garriga i Roca ho solucionava així de fàcil a la seva memòria: «destinar para la clase obrera siempre atendible, elemento de riqueza y poderío para una población fabril, otros barrios con habitaciones cómodas pero económicas al alcance de sus fortunas», pel que el seu Eixample era, doncs, exclusivament per a la burgesia.
Ni Garriga i Roca ni Rovira i Trias no valoraven retirar la ciutadella en els seus projectes
Un sacrifici més per contribuir en el Eixample de Barcelona
Lema de Josep Fontserè
3r Finalista: Josep Fontserè i Mestre
Fill del també arquitecte Josep Fontserè i Domenech, qui va ser el primer en construir una plaça de toros a Barcelona (1834) a l’actual seu de Gas Natural.
Curiosament Josep havia treballat ja amb Cerdà al traçat de la carretera de Barcelona-Vic
Com es veu al planol, Fontserè enfortia la centralitat al Passeig de Gràcia enllaçant-se amb la resta de nuclis urbans mitjançant unes diagonals que s’encaixaven al seu entramat, en el que per cert, es pot apreciar com deixa dos trams per que quedi dibuixat l’escut de Barcelona a vista d’ocell. En aquest projecte ja s’apreciava la retirada de la ciutadella que poc agradava als barcelonins.
No destruir per edificar, sino conservar per rectificar i edificar per engrandir
Lema de Josep Fontserè i Mestre
4º Finalista: Francesc Soler i Gloria
L’últim finalista presenta un projecte sens dubte d’alló més curiós. Encara la ciutat en dos eixos ortogonals basats, un d’ells, en encarar-se cap a França, paral·lelament a la costa; i l’altre encarant-se cap a Madrid per la carretera de Sarrià. Sorprèn que deixi el contorn (voltants de gràcia) completament desprovistos, i en canvi, si que treballà tot l’entorn des de l’actual plaça Colom fins més enllà de Montjuich, planificant una zona industrial, tal i com avui tenim enllà la Zona Franca.
E
Lema de Francesc Soler i Gloria
